ONZE LLACHS +1 La gravació original

PRIMERES CONSEQÜÈNCIES: ESTOPA I FITO ES NEGUEN A CANTAR AMB MANU GUIX

2009-06-26T01:46:00.005+02:00

Article publicat a fandemia.com

http://www.fandemia.com/operacion-triunfo/estopa-y-fito-fitipaldis-se-niegan-a-cantar-con-manu-guix

MÉS CONSEQÜÈNCIES: RISTO MEJIDE (OT) DESENMASCARA PUBLICAMENT MANU GUIX

2009-06-26T01:39:00.007+02:00

EL GRAN MENTIDER

2009-04-27T00:37:00.005+02:00

VISITA A EN LLUÍS LLACH A PORRERA

2009-01-21T19:45:00.005+01:00

Com ja he dit, el mànager d'en Lluís Llach, l'Andreas Claus, ens va aconseguir una entrevista amb ell a Porrera. Estàvem citats a la una del migdia i vàrem arribar puntualment al poble. Després de preguntar a l'únic establiment obert, ens van dir, amb molta precaució, on estava exactament la casa.

Ens va obrir el propi Lluís, acompanyat de la seva gossa, i de seguida em vaig adonar que no sabia ben bé per què érem allà. La veritat és que feia molts anys que no ens veiem, i jo, per dir-ho suaument, havia canviat bastant d'aspecte, i per tant, em va tocar fer-li memòria, recordar-li que en temps passats havíem tingut el mateix productor, en Joan Molas, i la mateixa mànager, la Núria Batalla, i que fins i tot havíem anat junts a cantar per alguns pobles, amb el seu cotxe i amb el de la Laura Aymerich. Ell es va disculpar simpàticament tot dient "ja m'he fet vell i he perdut la memòria" .

Retornant al temps actual, li vaig explicar que ara em dedicava a la producció i li vaig entregar uns quants cd's de produccions meves que, per cert, li van interessar molt i ho va agrair de debò. Llavors li vaig explicar qui era aquell convidat de pedra que teníem allà, i quin era el projecte.

Amb cara d'escepticisme en Lluís va connectar l'equip de música per escoltar el cd que li va entregar el "noiet", però, lamentablement, no se sentia res!!!. Òbviament, jo m'hauria volgut fondre, i el "noiet" estava vermell com un pebrot. Afortunadament en Lluís va dir que ja li passava amb alguns cd's i se li va ocórrer posar-lo a un equip que tenia connectat al piano que estava a la mateixa sala, i la música va començar a sonar. Just en aquell moment, en Lluís va dir que anava a preparar-se el dinar, però que aniria escoltant. Cal dir que a tota la casa i gairebé a tot el poble imperava un enorme silenci. Després del primer tema, en Lluís va sortir de la cuineta, que estava a un raconet del saló, i va tornar a seure al sofà, i així va anar escoltant fins a sis temes més, però sense dir res i posant cara de pòquer.

En acabar el cd, en Lluís va dir, literalment, "escolteu, m'heu violat amb molt de gust", "més que versionar, heu recreat les meves cançons fent-les millors", i tot seguit va preguntar quines cançons més completarien el cd, i en esmentar-li, "Au blanca", es va entusiasmar, recordant la seva gravació amb la Victoria de los Angeles, i va comentar la dificultat que aquell tema tenia. A continuació, i excusant-se per la seva tendència perfeccionista, li va donar uns quants consells al "noiet" respecte a la respiració en el moment de cantar. Per sort, el "noiet" no va fer cap del seus típics comentaris i es va limitar a escoltar. I en aquestes estavem quan, en Lluís es va aixecar de cop i va tornar a la cuina: se li havia cremat el dinar. Tot i que no va donar senyals d'emprenyamenta, vaig veure clarament que era el moment d'acabar la visita.

Just abans de marxar, en Lluís va dir que ja parlaria amb la seva editorial perquè ens donéssim totes les facilitats respecte els drets de les seves cançons, i tots cofois, pensava jo, ens vàrem disposar a tornar a Barcelona. Però, un cop a la carretera, em vaig adonar de la cara de pomes agres del "noiet", i davant el seu silenci, li vaig preguntar directament què li havia semblat com havia anat la visita, i la resposta em va deixar glaçat: "Resulta que el famós Lluís Llach és una vella maricona que a, sobre, em volia ensenyar a cantar". Aquesta vegada es va salvar de l'hòstia pel fet de que jo estava conduint; si no, l'hauria matat allà mateix. Durant la resta del camí vàrem restar callats. Realment, a més a més de furiós, em va deixar desconcertat i vaig arribar a pensar que allà s'havia acabat la cosa.

ARRENJAMENTS I REFERENTS MUSICALS DEL "NOIET"

2009-01-13T15:11:00.007+01:00

Abans d'acabar la selecció de cançons, el "noiet" ja treballava en els arranjaments de les primeres i cal reconèixer que ho va fer ràpid i bé; la seva virtuositat al piano li facilitava les coses. Per les nits ens trobàvem en el seu estudi i comentàvem la jugada, tema per tema i la veritat és que hi havia poca cosa a corregir. D'altra banda, tampoc era una persona que acceptés critiques a la seva feina. Per exemple, es mostrava irat quan li feia veure que havia mig desafinat en alguna nota, doncs ell sempre presumia de perfecció, però així i tot, vaig poder suggerir-li alguns canvis tot fent referència a altres intèrprets del seu gust, com l'Elthon John o l'Stevie Wonder. En altres casos no va funcionar i es va permetre fer comentaris despectius dels referents. El més greu va ser quan va dir que "els Beatles són patilleros"; en aquell moment, per primera vegada, vaig estar a punt de fotre-li un hòstia. En resum, quedava clar que mai ningú no li havia portat la contrària, i seguia en el globus en el que el van pujar,des que ja era famós al "cole". Això m'ho van confirmar companys seus del Betania, on passava per ser un ídol.

En acabar les sessions de nit, jo sortia de l'estudi amb els temes acabats en suport cassete, que ell em donava a contracor, per fer el que jo en deia la "prova del cotxe", es a dir, escoltar les cançons circulant amb el cotxe, amb tots els sorolls de l'ambient. Totes les cançons menys una, Vida, van passar la prova amb nota. Aquesta cançó, precisament, és la que més li va costar de versionar, i fins al tercer intent no ho va aconseguir. No era tan perfecte com ell es pensava.

On no ens vàrem posar d'acord va ser en la qüestió del cors; fins i tot me'l vaig endur un dia, juntament amb la seva xicota d'aquell moment, la Xenia Reguant, a la discoteca del Gran Casino de Sitges, per sentir un grup de veus femenines, The Carlettes, que jo creia que ens podien anar bé en els directes, donat que, en el disc, els cors se'ls va fer ell mateix, però, malauradament, no va servir de res, perquè, segons ell, també eren "patilleres". Un cop més, la seva supèrbia superava la seva genialitat musical innata.

De tota manera, i amb unes quantes cançons ja, teòricament, acabades, i a pesar del temor a les seves reaccions infantils, vaig pensar que havia arribat el moment d'anar a veure a en Lluís Llach perquè ens donés la seva opinió. Així doncs, i mitjançant la intervenció del seu manager, l'Andreas Claus, en Lluís ens va citar per anar-lo a veure a Porrera. No és cert, per tant, això que el noiet ha dit, fa poc, en algunes entrevistes de que un dia "s'havia presentat" a Porrera. L'entrevista la vaig concertar jo, i jo l'hi vaig dur amb el meu cotxe. Ni l'Andreas ni el Lluís tenien idea de qui era ell.

De com va anar la visita a Porrera i dels comentaris d'en Lluis, ja us en parlaré en el proxim post.

SELECCIÓ FINAL DE CANÇONS I FITXATGE DE COL·LABORADORS

2008-12-26T19:51:00.006+01:00

Arribats en aquest punt, ja estaven clares la majoria de cançons a versionar: Amor particular (que va ser l'iníci de tot), Que tinguem sort (que posteriorment varem triar com a tema de "batalla"), País petit, Despertar, Vida, Roda, Per un tros del teu cos, A cavall del vent, i A força de nits, que finalment va quedar fora del disc per donar entrada a dos temes pensats per fer amb la Mònica Green, L'Estació i Al Teatre, cançons, encara ara, bastant desconegudes pels seguidors d'en Lluís Llach. Més endavant, la selecció es va tancar amb Au blanca, un tema que en Lluís llach havia cantat a duo amb la Victoria de los Ángeles (jo ja tenia pensat que el fes amb la soprano Ruth Nabal, que ja havia col·laborat amb el "noiet" fent de Reina de la Nit a "El Somni de Mozart" al TNC) i amb la cançó Dibuix, que va ser un suggeriment de la seva "sogra" , en aquells moments, l'Àngels Gonyalons.

D'altra banda, em vaig posar en contacte amb el marit i manager de la Mónica Green, i un dia em vaig endur el "noiet" al Luz de Gas, on ella hi cantava cada dijous. Uns minuts abans de començar el seu show, vaig fer les presentacions i tant ella com el seu marit es van mostrar encantats de col·laborar en el projecte, i es va iniciar una relació entre el "noiet" i ella que encara avui continua.

Les fotos que podeu veure en aquest blog són, justament, del dia en que ambdós van gravar les veus del tema Al Teatre als estudis Beat a Beat de Barcelona (ara, BmesB). Com a anècdota, la Mònica, escoltant la gravació feta, es va emocionar i em va dir que "se li posava la gallina de piel".

Per això, en els anys següents, cada cop que ens trobàvem, em comentava la llàstima que sentia de que no hagués sortit el disc a la venda. Fins i tot em consta de que va intentar fer que el "noiet" canviés de parer, sense exit.

PRIMERA SELECCIÓ DE CANÇONS I COL·LABORADORS

2008-10-06T20:39:00.005+02:00

Sembla ser que, els dies posteriors a l'entrevista en la que li vaig fer la proposta, el "noiet" es va dedicar a escoltar els discos d'en Lluís Llach que tenia la seva mare, i jo mateix li vaig fer arribar uns quants més, alguns d'ells, encara, en cassette. Quan em va passar el llistat de tot el que havia escoltat, vaig veure que li en faltaven bastants, sobretot dels més antics. Afortunadament s'acabaven de reeditar la majoria d'ells, i per això li vaig poder comprar gairebé tots en cd.

A partir d'aquí, li vaig dir que fes un llistat complert de tots els temes exclusius d'en Lluís Llach, és a dir, que tant la música com la lletra fossin pròpies, i que sobre aquest llistat marqués les seves preferències. Jo, per la meva banda, vaig fer el mateix, i la veritat és que vàrem coincidir en un 90%, però la llista de temes seleccionats era massa llarga, i l'havíem de reduir a dotze, d'acord amb el títol que havíem decidit. Per tant, vaig proposar-li una segona escoltada per tal de reduir la llista, tot i que alguns temes ja els teníem pràcticament seleccionats.

D'altra banda, també vàrem comentar que estaria bé que alguns temes els fes a duo amb altres cantants convidats, i quan li vaig preguntar amb qui li agradaria gravar, em va dir que amb en Gerard Quintana i amb la Marina Rossell, perquè eren els únics cantants que coneixia de música en català. (De la Marina Rossell em va dir que ella li anava al darrere des de feia temps per fer quelcom conjuntament). Davant d'aquesta pobresa d'idees, li vaig haver de recordar que també gravaríem els disc en anglès, la qual cosa obria un ventall més àmpli de possibilitats, i que podríem convidar, per exemple, la Mònica Green o la pròpia Nina, que l'havia substituït a ell en el musical que estaven fent els seus ex-companys de El Musical més petit. El "noiet" em va dir que no coneixia personalment la Mònica Green, i que li semblava difícil que acceptés, i en quan a la participació de la Nina va dir que no perquè "era una vella acabada que desafinava molt...". Òbviament, vaig atribuir les seves paraules al ressentiment per algun fet recent, i vàrem acordar que jo em responsabilitzaria de contactar amb la Mònica Green, mitjançant el seu mànager i marit, perquè jo sí que els coneixia a tots dos.

I fins aquí va arribar la primera aproximació al tema. De com va continuar aquesta història us en parlaré un altre dia.

PRIMER PAS I PROPOSTA FINAL

2008-09-18T19:45:00.003+02:00

Dies després de rebre la trucada del "noiet", que ja era major d'edat, el vaig convocar al meu despatx. Quan vaig sortir a rebre'l a recepció el vaig veure amb cara de pànic, i vaig decidir endur-me'l a prendre una coca-cola al bar de la cantonada. La veritat és que no se'l veia gaire còmode i continuava amb aquella actitud, com dient: "i aquest què voldrà de mi?". Un cop més jo ho vaig atribuir a la seva inseguretat crònica, i que vaig constatar al llarg de tot el procés posterior.

Sense cap tipus de preàmbul, em va preguntar quina era la meva proposta, i jo li vaig dir que abans de res m'havia d'explicar quins eren els seus objectius personals i artístics, a la qual cosa em va respondre que no s'ho havia plantejat i que només sabia que es volia dedicar al món de la música, i que havia deixat els estudis per a concentrar-se en les classes del Conservatori. De passada va qualificar el que havia fet fins aquell moment com a coses d'aficionats, i que a partir d'aquell moment volia fer quelcom més seriós i professional.

Indirectament, doncs, va tornar a menystenir als ex companys d'"El musical més petit", tot i que no va quedar clar si ell va marxar voluntàriament de la companyia o el van fer fora. Posteriorment vaig sentir versions de tot tipus, però el que sí vaig confirmar va ser que li havien quedat comptes pendents.

A pesar de tot vaig acabar proposant-li la realització del disc de versions actualitzades de temes de Lluís Llach, explicant-li que em semblava que aquesta producció li aniria bé com a pont entre el teatre musical i la seva carrera pròpia i que, a poc a poc, ja trobaríem l'estil més adient a les seves capacitats musicals, i al mateix temps, el vaig animar a compondre cançons, cosa que havia fet molt poc fins a aquell moment, tot pensant en produccions discogràfiques posteriors.

Per la seva banda, i amb la boca petita, va haver de reconèixer que no en sabia res de la música d'en Lluís Llach, i que només recordava haver vist alguns discos que tenia la seva mare, que sí n'era seguidora. Un bon principi, oi?. Naturalment, li vaig suggerir que escoltés aquests discos abans de donar-me una resposta definitiva. De tota manera, mai oblidaré la ganyota que va fer al sentir la meva proposta, com si li hagués parlat d'extraterrestres.

Com ja sabeu, el "noiet", va acceptar, finalment, la meva proposta; pel que tinc entès, després de consultar a la família. Però, el pas a pas del seu desenvolupament ja us l'explicaré més endavant.

PRIMER CONTACTE I PROPOSTA INICIAL

2008-09-09T18:10:00.004+02:00

La primera noticia que vaig tenir del "noiet" va ser a finals de l'any 1997 als Estudis Moraleda, on jo estava produint un disc del pianista Jordi Vilaprinyó Del Perugia. Per tal de comprovar com sonava el piano de l'estudi, ens van deixar sentir la gravació d'un cantant que havia enregistrat uns quants temes de teatre musical i on ell mateix es feia els cors. La veritat és que sonava impressionant, tant el piano com ell.

Assabentat de que aquest jove cantant actuava amb la seva companyia, "El musical més petit", al Versus Teatre de Barcelona, vaig anar a veure com sonava en directe, i vaig confirmar la seva qualitat com arranjador i cantant, molt per sobre dels seus companys de companyia, tot i que es passava tota la funció plantat com un estaquirot darrere el piano.

Pocs dies després vaig contactar telefònicament amb ell i em va convidar a visitar-lo al seu estudi de gravació propi, i jo hi vaig anar acompanyat d'una altra cantant a la qual també li estava produint un disc en aquell moment. Em va semblar, a priori, que podien fer bona parella per versionar en català un recull de temes de Ricardo Cocciante.

Tot just entrar, ja em vaig adonar que el "noiet" no anava escàs de recursos tècnics i econòmics, cosa que em va confirmar la seva pròpia actitud, com dient, "i aquests què volen?". Després d'una breu conversa va quedar clar que ell no estava disposat a treballar amb ningú més, però que estudiaria a títol individual la proposta que li feia. D'altra banda va insinuar que es proposava abandonar aviat la companyia, perquè ja li venia petita, i em va dir que es posaria en contacte amb mi quan això es produís.

En sortir de la reunió, la cantant que m'havia acompanyat em va confessar que, ni que el "noiet" hagués dit que si, no hauria treballat mai amb aquell individu, mentre que jo vaig atribuir aquella actitud a una timidesa de joventut; en aquells moments encara era menor d'edat i a l'estudi hi tenía una foto seva del "cole" tocant la guitarra...

Al cap d'uns mesos, és a dir, ja al 1998, em va trucar per dir-me que no faríem res a curt termini perquè la seva companyia havia estat contractada pel director del Teatre Nacional de Catalunya, en Josep Mª Flotats, per representar "El somni de Mozart" a la Sala Petita, durant quinze dies, i que la preparació d'això no li deixava temps per altres coses. Després, aquests quinze dies es van convertir en dos o tres mesos donat l'exit de públic. No cal dir que en aquesta obra hi van participar més cantants i ballarins, tots amb un alt nivell de qualitat, entre els quals hi havia la Xenia Reguant, la seva parella d'aleshores, (això ho vaig saber després) i el pare de la qual, en Ricard Reguant, li havia encarregat la direcció musical de diverses obres de teatre musical. Per cert, en el "Somni de Mozart" el "noiet" també s'estava tota l'estona darrera el piano, això si, amb el cabell tenyit, com els altres, de ros panotxa

Arran de l'exit del "Somni de Mozart", la companyia es va llençar a fer un altra obra al Teatre Principal, basada en l'interpretació "a la carta" de cançons conegudes, en la que també hi participaven altres cantants, com, per exemple, l'Àngel Llacer, que interpretava temes en francès. El gener de 1999, l'obra es va traslladar al Teatre Romea i el "noiet" va ser substituït per la Nina, i va deixar la companyia. Va ser llavors que em va trucar per dir-me que estava disponible per fer altres coses en solitari.

Un altre dia us explicaré la proposta final que li vaig fer

RESPOSTA A MINER: LA IDEA I EL CONTRACTE

2008-08-31T16:28:00.003+02:00

Aprofitant les preguntes que em planteja l'amic Miner en el seu blog:

http://unblocsobrelluisllach.blogspot.com

puc començar a explicar-vos algunes coses sobre l'origen del projecte DOTZE LLACHS:

La idea de fer aquesta producció ve de lluny; de fet ja la tenia al cap quan anava amb els meus companys del grup d'aleshores, principis dels 70, a cantar per poblets de Catalunya amb el propi Lluís Llach, doncs compartíem manager i productor. Podríem dir que fèiem de teloners, peró la cosa va durar poc, perqué, com sabeu, en Lluís va haver de marxar arran dels fets del 74.

Ja com a productor, vaig tornar a la batalla 20 anys després i vaig perfilar aquesta producció en anglès amb la intenció de projectar la música d'en Lluís fora del nostre petit país i de pas fer-li un homenatge a casa nostra i en català, tot i que penso, com molts, que la seva música l'ultrapassa a ell mateix com a cantant.

El primer intent el vaig fer amb l'amic Lucky Guri al piano i la Marian Barahona (formidable cantant de blues). A més a més d'ells, hi ha altres testimonis: els clients habituals d'un pub del carrer Aribau, on el Lucky tocava el piano cada nit. Ambdós també ho van portar al programa de la Mª Pau Huguet a TV3, on en Lucky hi tocava un cop per setmana. Però la cosa no va passar d'aquí. Posteriorment, i en altres circumstàncies, li vaig traspassar la idea a un "noiet" que llavors es dedicava al teatre musical.

De com va anar la cosa, ja us en parlaré un altre dia.

El contracte amb el "noiet" va ser verbal, el que se'n diu un "Gentlement agreement", absolutament legal i més si s'acredita amb les seves pròpies factures pagades per mi, les dels estudis de gravació i les d'altres col·laboradors necessaris. Tots ells en són testimonis si fa falta, jurídicament parlant.

D'altra banda reconec que potser això va ser un error meu, però em vaig empassar que estava tractant amb un bon nano. Digue'm burro, però jo sóc així. Vaig pensar més en el projecte que en la "pela", tot i que ara n'estic pagant les conseqüències.

Més endavant ja us donaré detalls més escabrosos, si els meus advocats m'ho autoritzen...

RESPOSTES URGENTS

2008-08-23T16:02:00.003+02:00

Tot i que no he començat a explicar la història amb detall, se m'han plantejat ja unes preguntes a les que vull contestar:

a) Si tu vas pagar el disc per què no el vas publicar pel teu compte?

Perquè no hi havia cap discogràfica disposada a treure'l sense la participació de l'artista en la promoció. A més a més la primera jugada del noiet va ser quedar-se els masters de les gravacions, amb l'excusa de fer-hi unes millores, i sense els quals no es pot editar el disc; el que sentiu en aquest blog és una copia que em va facilitar el propi estudi de gravació anys després.

b) Per què treus ara aquest tema i no quan es va anunciar la sortida del disc ONZE LLACHS?

Perquè vaig haver d'esperar a veure i sentir el disc del noiet per confirmar que havia utilitzat les mateixes cançons, amb els mateixos arranjaments, de la gravació original. De fet ha tret del disc dos cançons en les que hi participaven més artistes i n'ha afegit una que havia estat descartada a la gravació original. D'altra banda, em vaig posar en contacte amb el seu advocat d'aquell moment (el seu oncle), que em va donar llargues.

c) Per què no el vas demandar en el seu moment?

Els meus advocats van estar parlant amb el seu (ell no va donar mai la cara), i fins i tot vàrem tenir una reunió al respecte, però llavors el noiet ja estava "triomfant" i vaig considerar que utilitzar els seu nom devaluava notòriament la nostra producció i per tant vaig decidir esperar a veure com evolucionava la seva trajectòria. Posteriorment no vaig voler fer-li el favor de recuperar-li el prestigi musical, perdut com a professor d'OT, publicant el disc pel meu compte. Ara no descarto demandar-lo, amb fets més greus, i també editar la gravació original en anglès. A veure si té collons per demandar-me ell a mi. Tant de bo!!!

Traducción al castellano

2008-08-14T19:02:00.003+02:00

Si alguien desea una traducción al castellano de estos textos, se la facilitaré con mucho gusto via e-mail: la.nova.cova.del.drac@gmail.com

Els detalls

2008-07-31T21:36:00.003+02:00

En aquest blog, durant les pròximes setmanes us aniré explicant tota la història, per dir-ho d’alguna manera, amb pels i senyals, com per exemple el procés que vàrem seguir per seleccionar els temes, la opinió real del “noiet” sobre Lluís Llach, com el vaig dur a Porrera a entrevistar-se amb en Lluís llach, amb quins altres artistes es va fer la gravació, a més a més de la Mònica Green, etc, etc.