PRIMERES CONSEQÜÈNCIES: ESTOPA I FITO ES NEGUEN A CANTAR AMB MANU GUIX

Article publicat a fandemia.com

http://www.fandemia.com/operacion-triunfo/estopa-y-fito-fitipaldis-se-niegan-a-cantar-con-manu-guix

MÉS CONSEQÜÈNCIES: RISTO MEJIDE (OT) DESENMASCARA PUBLICAMENT MANU GUIX

EL GRAN MENTIDER

VISITA A EN LLUÍS LLACH A PORRERA

Com ja he dit, el mànager d'en Lluís Llach, l'Andreas Claus, ens va aconseguir una entrevista amb ell a Porrera. Estàvem citats a la una del migdia i vàrem arribar puntualment al poble. Després de preguntar a l'únic establiment obert, ens van dir, amb molta precaució, on estava exactament la casa.

Ens va obrir el propi Lluís, acompanyat de la seva gossa, i de seguida em vaig adonar que no sabia ben bé per què érem allà. La veritat és que feia molts anys que no ens veiem, i jo, per dir-ho suaument, havia canviat bastant d'aspecte, i per tant, em va tocar fer-li memòria, recordar-li que en temps passats havíem tingut el mateix productor, en Joan Molas, i la mateixa mànager, la Núria Batalla, i que fins i tot havíem anat junts a cantar per alguns pobles, amb el seu cotxe i amb el de la Laura Aymerich. Ell es va disculpar simpàticament tot dient "ja m'he fet vell i he perdut la memòria" .

Retornant al temps actual, li vaig explicar que ara em dedicava a la producció i li vaig entregar uns quants cd's de produccions meves que, per cert, li van interessar molt i ho va agrair de debò. Llavors li vaig explicar qui era aquell convidat de pedra que teníem allà, i quin era el projecte.

Amb cara d'escepticisme en Lluís va connectar l'equip de música per escoltar el cd que li va entregar el "noiet", però, lamentablement, no se sentia res!!!. Òbviament, jo m'hauria volgut fondre, i el "noiet" estava vermell com un pebrot. Afortunadament en Lluís va dir que ja li passava amb alguns cd's i se li va ocórrer posar-lo a un equip que tenia connectat al piano que estava a la mateixa sala, i la música va començar a sonar. Just en aquell moment, en Lluís va dir que anava a preparar-se el dinar, però que aniria escoltant. Cal dir que a tota la casa i gairebé a tot el poble imperava un enorme silenci. Després del primer tema, en Lluís va sortir de la cuineta, que estava a un raconet del saló, i va tornar a seure al sofà, i així va anar escoltant fins a sis temes més, però sense dir res i posant cara de pòquer.

En acabar el cd, en Lluís va dir, literalment, "escolteu, m'heu violat amb molt de gust", "més que versionar, heu recreat les meves cançons fent-les millors", i tot seguit va preguntar quines cançons més completarien el cd, i en esmentar-li, "Au blanca", es va entusiasmar, recordant la seva gravació amb la Victoria de los Angeles, i va comentar la dificultat que aquell tema tenia. A continuació, i excusant-se per la seva tendència perfeccionista, li va donar uns quants consells al "noiet" respecte a la respiració en el moment de cantar. Per sort, el "noiet" no va fer cap del seus típics comentaris i es va limitar a escoltar. I en aquestes estavem quan, en Lluís es va aixecar de cop i va tornar a la cuina: se li havia cremat el dinar. Tot i que no va donar senyals d'emprenyamenta, vaig veure clarament que era el moment d'acabar la visita.

Just abans de marxar, en Lluís va dir que ja parlaria amb la seva editorial perquè ens donéssim totes les facilitats respecte els drets de les seves cançons, i tots cofois, pensava jo, ens vàrem disposar a tornar a Barcelona. Però, un cop a la carretera, em vaig adonar de la cara de pomes agres del "noiet", i davant el seu silenci, li vaig preguntar directament què li havia semblat com havia anat la visita, i la resposta em va deixar glaçat: "Resulta que el famós Lluís Llach és una vella maricona que a, sobre, em volia ensenyar a cantar". Aquesta vegada es va salvar de l'hòstia pel fet de que jo estava conduint; si no, l'hauria matat allà mateix. Durant la resta del camí vàrem restar callats. Realment, a més a més de furiós, em va deixar desconcertat i vaig arribar a pensar que allà s'havia acabat la cosa.

ARRENJAMENTS I REFERENTS MUSICALS DEL "NOIET"

Abans d'acabar la selecció de cançons, el "noiet" ja treballava en els arranjaments de les primeres i cal reconèixer que ho va fer ràpid i bé; la seva virtuositat al piano li facilitava les coses. Per les nits ens trobàvem en el seu estudi i comentàvem la jugada, tema per tema i la veritat és que hi havia poca cosa a corregir. D'altra banda, tampoc era una persona que acceptés critiques a la seva feina. Per exemple, es mostrava irat quan li feia veure que havia mig desafinat en alguna nota, doncs ell sempre presumia de perfecció, però així i tot, vaig poder suggerir-li alguns canvis tot fent referència a altres intèrprets del seu gust, com l'Elthon John o l'Stevie Wonder. En altres casos no va funcionar i es va permetre fer comentaris despectius dels referents. El més greu va ser quan va dir que "els Beatles són patilleros"; en aquell moment, per primera vegada, vaig estar a punt de fotre-li un hòstia. En resum, quedava clar que mai ningú no li havia portat la contrària, i seguia en el globus en el que el van pujar,des que ja era famós al "cole". Això m'ho van confirmar companys seus del Betania, on passava per ser un ídol.

En acabar les sessions de nit, jo sortia de l'estudi amb els temes acabats en suport cassete, que ell em donava a contracor, per fer el que jo en deia la "prova del cotxe", es a dir, escoltar les cançons circulant amb el cotxe, amb tots els sorolls de l'ambient. Totes les cançons menys una, Vida, van passar la prova amb nota. Aquesta cançó, precisament, és la que més li va costar de versionar, i fins al tercer intent no ho va aconseguir. No era tan perfecte com ell es pensava.

On no ens vàrem posar d'acord va ser en la qüestió del cors; fins i tot me'l vaig endur un dia, juntament amb la seva xicota d'aquell moment, la Xenia Reguant, a la discoteca del Gran Casino de Sitges, per sentir un grup de veus femenines, The Carlettes, que jo creia que ens podien anar bé en els directes, donat que, en el disc, els cors se'ls va fer ell mateix, però, malauradament, no va servir de res, perquè, segons ell, també eren "patilleres". Un cop més, la seva supèrbia superava la seva genialitat musical innata.

De tota manera, i amb unes quantes cançons ja, teòricament, acabades, i a pesar del temor a les seves reaccions infantils, vaig pensar que havia arribat el moment d'anar a veure a en Lluís Llach perquè ens donés la seva opinió. Així doncs, i mitjançant la intervenció del seu manager, l'Andreas Claus, en Lluís ens va citar per anar-lo a veure a Porrera. No és cert, per tant, això que el noiet ha dit, fa poc, en algunes entrevistes de que un dia "s'havia presentat" a Porrera. L'entrevista la vaig concertar jo, i jo l'hi vaig dur amb el meu cotxe. Ni l'Andreas ni el Lluís tenien idea de qui era ell.

De com va anar la visita a Porrera i dels comentaris d'en Lluis, ja us en parlaré en el proxim post.

SELECCIÓ FINAL DE CANÇONS I FITXATGE DE COL·LABORADORS

Arribats en aquest punt, ja estaven clares la majoria de cançons a versionar: Amor particular (que va ser l'iníci de tot), Que tinguem sort (que posteriorment varem triar com a tema de "batalla"), País petit, Despertar, Vida, Roda, Per un tros del teu cos, A cavall del vent, i A força de nits, que finalment va quedar fora del disc per donar entrada a dos temes pensats per fer amb la Mònica Green, L'Estació i Al Teatre, cançons, encara ara, bastant desconegudes pels seguidors d'en Lluís Llach. Més endavant, la selecció es va tancar amb Au blanca, un tema que en Lluís llach havia cantat a duo amb la Victoria de los Ángeles (jo ja tenia pensat que el fes amb la soprano Ruth Nabal, que ja havia col·laborat amb el "noiet" fent de Reina de la Nit a "El Somni de Mozart" al TNC) i amb la cançó Dibuix, que va ser un suggeriment de la seva "sogra" , en aquells moments, l'Àngels Gonyalons.

D'altra banda, em vaig posar en contacte amb el marit i manager de la Mónica Green, i un dia em vaig endur el "noiet" al Luz de Gas, on ella hi cantava cada dijous. Uns minuts abans de començar el seu show, vaig fer les presentacions i tant ella com el seu marit es van mostrar encantats de col·laborar en el projecte, i es va iniciar una relació entre el "noiet" i ella que encara avui continua.

Les fotos que podeu veure en aquest blog són, justament, del dia en que ambdós van gravar les veus del tema Al Teatre als estudis Beat a Beat de Barcelona (ara, BmesB). Com a anècdota, la Mònica, escoltant la gravació feta, es va emocionar i em va dir que "se li posava la gallina de piel".

Per això, en els anys següents, cada cop que ens trobàvem, em comentava la llàstima que sentia de que no hagués sortit el disc a la venda. Fins i tot em consta de que va intentar fer que el "noiet" canviés de parer, sense exit.

PRIMERA SELECCIÓ DE CANÇONS I COL·LABORADORS

Sembla ser que, els dies posteriors a l'entrevista en la que li vaig fer la proposta, el "noiet" es va dedicar a escoltar els discos d'en Lluís Llach que tenia la seva mare, i jo mateix li vaig fer arribar uns quants més, alguns d'ells, encara, en cassette. Quan em va passar el llistat de tot el que havia escoltat, vaig veure que li en faltaven bastants, sobretot dels més antics. Afortunadament s'acabaven de reeditar la majoria d'ells, i per això li vaig poder comprar gairebé tots en cd.

A partir d'aquí, li vaig dir que fes un llistat complert de tots els temes exclusius d'en Lluís Llach, és a dir, que tant la música com la lletra fossin pròpies, i que sobre aquest llistat marqués les seves preferències. Jo, per la meva banda, vaig fer el mateix, i la veritat és que vàrem coincidir en un 90%, però la llista de temes seleccionats era massa llarga, i l'havíem de reduir a dotze, d'acord amb el títol que havíem decidit. Per tant, vaig proposar-li una segona escoltada per tal de reduir la llista, tot i que alguns temes ja els teníem pràcticament seleccionats.

D'altra banda, també vàrem comentar que estaria bé que alguns temes els fes a duo amb altres cantants convidats, i quan li vaig preguntar amb qui li agradaria gravar, em va dir que amb en Gerard Quintana i amb la Marina Rossell, perquè eren els únics cantants que coneixia de música en català. (De la Marina Rossell em va dir que ella li anava al darrere des de feia temps per fer quelcom conjuntament). Davant d'aquesta pobresa d'idees, li vaig haver de recordar que també gravaríem els disc en anglès, la qual cosa obria un ventall més àmpli de possibilitats, i que podríem convidar, per exemple, la Mònica Green o la pròpia Nina, que l'havia substituït a ell en el musical que estaven fent els seus ex-companys de El Musical més petit. El "noiet" em va dir que no coneixia personalment la Mònica Green, i que li semblava difícil que acceptés, i en quan a la participació de la Nina va dir que no perquè "era una vella acabada que desafinava molt...". Òbviament, vaig atribuir les seves paraules al ressentiment per algun fet recent, i vàrem acordar que jo em responsabilitzaria de contactar amb la Mònica Green, mitjançant el seu mànager i marit, perquè jo sí que els coneixia a tots dos.

I fins aquí va arribar la primera aproximació al tema. De com va continuar aquesta història us en parlaré un altre dia.