dijous, 18 de setembre de 2008

PRIMER PAS I PROPOSTA FINAL

Dies després de rebre la trucada del "noiet", que ja era major d'edat, el vaig convocar al meu despatx. Quan vaig sortir a rebre'l a recepció el vaig veure amb cara de pànic, i vaig decidir endur-me'l a prendre una coca-cola al bar de la cantonada. La veritat és que no se'l veia gaire còmode i continuava amb aquella actitud, com dient: "i aquest què voldrà de mi?". Un cop més jo ho vaig atribuir a la seva inseguretat crònica, i que vaig constatar al llarg de tot el procés posterior.
Sense cap tipus de preàmbul, em va preguntar quina era la meva proposta, i jo li vaig dir que abans de res m'havia d'explicar quins eren els seus objectius personals i artístics, a la qual cosa em va respondre que no s'ho havia plantejat i que només sabia que es volia dedicar al món de la música, i que havia deixat els estudis per a concentrar-se en les classes del Conservatori. De passada va qualificar el que havia fet fins aquell moment com a coses d'aficionats, i que a partir d'aquell moment volia fer quelcom més seriós i professional.
Indirectament, doncs, va tornar a menystenir als ex companys d'"El musical més petit", tot i que no va quedar clar si ell va marxar voluntàriament de la companyia o el van fer fora. Posteriorment vaig sentir versions de tot tipus, però el que sí vaig confirmar va ser que li havien quedat comptes pendents.
A pesar de tot vaig acabar proposant-li la realització del disc de versions actualitzades de temes de Lluís Llach, explicant-li que em semblava que aquesta producció li aniria bé com a pont entre el teatre musical i la seva carrera pròpia i que, a poc a poc, ja trobaríem l'estil més adient a les seves capacitats musicals, i al mateix temps, el vaig animar a compondre cançons, cosa que havia fet molt poc fins a aquell moment, tot pensant en produccions discogràfiques posteriors.
Per la seva banda, i amb la boca petita, va haver de reconèixer que no en sabia res de la música d'en Lluís Llach, i que només recordava haver vist alguns discos que tenia la seva mare, que sí n'era seguidora. Un bon principi, oi?. Naturalment, li vaig suggerir que escoltés aquests discos abans de donar-me una resposta definitiva. De tota manera, mai oblidaré la ganyota que va fer al sentir la meva proposta, com si li hagués parlat d'extraterrestres.
Com ja sabeu, el "noiet", va acceptar, finalment, la meva proposta; pel que tinc entès, després de consultar a la família. Però, el pas a pas del seu desenvolupament ja us l'explicaré més endavant.

dimarts, 9 de setembre de 2008

PRIMER CONTACTE I PROPOSTA INICIAL

La primera noticia que vaig tenir del "noiet" va ser a finals de l'any 1997 als Estudis Moraleda, on jo estava produint un disc del pianista Jordi Vilaprinyó Del Perugia. Per tal de comprovar com sonava el piano de l'estudi, ens van deixar sentir la gravació d'un cantant que havia enregistrat uns quants temes de teatre musical i on ell mateix es feia els cors. La veritat és que sonava impressionant, tant el piano com ell.

Assabentat de que aquest jove cantant actuava amb la seva companyia, "El musical més petit", al Versus Teatre de Barcelona, vaig anar a veure com sonava en directe, i vaig confirmar la seva qualitat com arranjador i cantant, molt per sobre dels seus companys de companyia, tot i que es passava tota la funció plantat com un estaquirot darrere el piano.

Pocs dies després vaig contactar telefònicament amb ell i em va convidar a visitar-lo al seu estudi de gravació propi, i jo hi vaig anar acompanyat d'una altra cantant a la qual també li estava produint un disc en aquell moment. Em va semblar, a priori, que podien fer bona parella per versionar en català un recull de temes de Ricardo Cocciante.

Tot just entrar, ja em vaig adonar que el "noiet" no anava escàs de recursos tècnics i econòmics, cosa que em va confirmar la seva pròpia actitud, com dient, "i aquests què volen?". Després d'una breu conversa va quedar clar que ell no estava disposat a treballar amb ningú més, però que estudiaria a títol individual la proposta que li feia. D'altra banda va insinuar que es proposava abandonar aviat la companyia, perquè ja li venia petita, i em va dir que es posaria en contacte amb mi quan això es produís.

En sortir de la reunió, la cantant que m'havia acompanyat em va confessar que, ni que el "noiet" hagués dit que si, no hauria treballat mai amb aquell individu, mentre que jo vaig atribuir aquella actitud a una timidesa de joventut; en aquells moments encara era menor d'edat i a l'estudi hi tenía una foto seva del "cole" tocant la guitarra...

Al cap d'uns mesos, és a dir, ja al 1998, em va trucar per dir-me que no faríem res a curt termini perquè la seva companyia havia estat contractada pel director del Teatre Nacional de Catalunya, en Josep Mª Flotats, per representar "El somni de Mozart" a la Sala Petita, durant quinze dies, i que la preparació d'això no li deixava temps per altres coses. Després, aquests quinze dies es van convertir en dos o tres mesos donat l'exit de públic. No cal dir que en aquesta obra hi van participar més cantants i ballarins, tots amb un alt nivell de qualitat, entre els quals hi havia la Xenia Reguant, la seva parella d'aleshores, (això ho vaig saber després) i el pare de la qual, en Ricard Reguant, li havia encarregat la direcció musical de diverses obres de teatre musical. Per cert, en el "Somni de Mozart" el "noiet" també s'estava tota l'estona darrera el piano, això si, amb el cabell tenyit, com els altres, de ros panotxa

Arran de l'exit del "Somni de Mozart", la companyia es va llençar a fer un altra obra al Teatre Principal, basada en l'interpretació "a la carta" de cançons conegudes, en la que també hi participaven altres cantants, com, per exemple, l'Àngel Llacer, que interpretava temes en francès. El gener de 1999, l'obra es va traslladar al Teatre Romea i el "noiet" va ser substituït per la Nina, i va deixar la companyia. Va ser llavors que em va trucar per dir-me que estava disponible per fer altres coses en solitari.

Un altre dia us explicaré la proposta final que li vaig fer

 
Clicky Web Analytics