La primera noticia que vaig tenir del "noiet" va ser a finals de l'any 1997 als Estudis Moraleda, on jo estava produint un disc del pianista Jordi Vilaprinyó Del Perugia. Per tal de comprovar com sonava el piano de l'estudi, ens van deixar sentir la gravació d'un cantant que havia enregistrat uns quants temes de teatre musical i on ell mateix es feia els cors. La veritat és que sonava impressionant, tant el piano com ell.
Assabentat de que aquest jove cantant actuava amb la seva companyia, "El musical més petit", al Versus Teatre de Barcelona, vaig anar a veure com sonava en directe, i vaig confirmar la seva qualitat com arranjador i cantant, molt per sobre dels seus companys de companyia, tot i que es passava tota la funció plantat com un estaquirot darrere el piano.
Pocs dies després vaig contactar telefònicament amb ell i em va convidar a visitar-lo al seu estudi de gravació propi, i jo hi vaig anar acompanyat d'una altra cantant a la qual també li estava produint un disc en aquell moment. Em va semblar, a priori, que podien fer bona parella per versionar en català un recull de temes de Ricardo Cocciante.
Tot just entrar, ja em vaig adonar que el "noiet" no anava escàs de recursos tècnics i econòmics, cosa que em va confirmar la seva pròpia actitud, com dient, "i aquests què volen?". Després d'una breu conversa va quedar clar que ell no estava disposat a treballar amb ningú més, però que estudiaria a títol individual la proposta que li feia. D'altra banda va insinuar que es proposava abandonar aviat la companyia, perquè ja li venia petita, i em va dir que es posaria en contacte amb mi quan això es produís.
En sortir de la reunió, la cantant que m'havia acompanyat em va confessar que, ni que el "noiet" hagués dit que si, no hauria treballat mai amb aquell individu, mentre que jo vaig atribuir aquella actitud a una timidesa de joventut; en aquells moments encara era menor d'edat i a l'estudi hi tenía una foto seva del "cole" tocant la guitarra...
Al cap d'uns mesos, és a dir, ja al 1998, em va trucar per dir-me que no faríem res a curt termini perquè la seva companyia havia estat contractada pel director del Teatre Nacional de Catalunya, en Josep Mª Flotats, per representar "El somni de Mozart" a la Sala Petita, durant quinze dies, i que la preparació d'això no li deixava temps per altres coses. Després, aquests quinze dies es van convertir en dos o tres mesos donat l'exit de públic. No cal dir que en aquesta obra hi van participar més cantants i ballarins, tots amb un alt nivell de qualitat, entre els quals hi havia la Xenia Reguant, la seva parella d'aleshores, (això ho vaig saber després) i el pare de la qual, en Ricard Reguant, li havia encarregat la direcció musical de diverses obres de teatre musical. Per cert, en el "Somni de Mozart" el "noiet" també s'estava tota l'estona darrera el piano, això si, amb el cabell tenyit, com els altres, de ros panotxa
Arran de l'exit del "Somni de Mozart", la companyia es va llençar a fer un altra obra al Teatre Principal, basada en l'interpretació "a la carta" de cançons conegudes, en la que també hi participaven altres cantants, com, per exemple, l'Àngel Llacer, que interpretava temes en francès. El gener de 1999, l'obra es va traslladar al Teatre Romea i el "noiet" va ser substituït per la Nina, i va deixar la companyia. Va ser llavors que em va trucar per dir-me que estava disponible per fer altres coses en solitari.
Un altre dia us explicaré la proposta final que li vaig fer
Entrades
4 comentaris:
Realment sembla una rabieta, aquest bloc.
Cal explicar aquests fets que ni sabem si són veritat?
Et queixes del Manu però demostres molt poc obrint un bloc només per una rabieta. No sé si és pitjor el Manu del teu blog (molt diferent, segur, al Manu de veritat) o tu mateix.
Per finalitzar vull dir que demostres bastanta enveja amb aquests escrits...
Guillem, nen! (o nena)Quan tornis al cole, que algú t'expliqui la diferència entre rabieta i estafa.
Jo no tinc que demostrar res. Els fets parlen per sí mateixos.I ja li vaig explicar al teu pare (o un altre familiar)que confoneu enveja amb llàstima, que és el que sento al veure com es malmet per diners un noiet que tenía moltes capacitats musicals.Molta llástima.
I díga-li al Manu que es busqui defensors adults, no criatures com tu.Que aixó tampoc diu molt al seu favor.
Clar que, en el fons, ell encara és un nen també, però que juga amb els diners dels altres, i aixó no está bé, no.Ja li va dir ben clar el seu pare.
Àpa, fes els deures cada dia i oblida't dels blocs per gent gran. T'anirá millor!
Bé, deixant a banda segons quins comentaris, blog rabieta i tal..., que per a mi no són seriosos ni tenen cap credibilitat,semblen més aviat sortits del club de fans del Manu, t'has plantejat donar més ressò a tot això?, vull dir, t'has plantejat contactar amb algun mitjà de comunicació? El blog em sembla perfecte però potser estaria bé donar més sortida a tot plegat. No sé si algú s'ha posat en contacte amb tu però, si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya. Si no, sembla que només importa el que passa a fora de Catalunya (em remeto al que diu l'àmic Miner en el seu blog "unblocsobrelluisllach@blogspot.com" sobre aquest fet, i aquest fet és greu, no només perquè sigui una estafa,no només perquè el Manu es deu haver pensat que pot fer el que li doni la gana pel fet que algú l'ha pujat en un pedestal (com a músic no li trec el mèrit, com a persona i pel que he sentit d'ell, ja és una altra cosa) sinó perquè es tracta de versions d'un dels músics més importants del nostre "País petit" i perquè les versions que he sentit en anglès són molt bones i és una pena que no es publiquin, és una llàstima que una bona feina, que una feina feta amb gust i que té una alta qualitat, és quedi en un àmbit reduït, i més encara tal i com està el panorama musical català. No? Què en penses Ignasi? Jo no em conformo amb el blog. M'agradaria veure editat el "DOTZE LLACHS" amb noms i cognoms. A cada persona el que li correspont.
Publica un comentari a l'entrada