dimarts, 13 de gener de 2009

ARRENJAMENTS I REFERENTS MUSICALS DEL "NOIET"

Abans d'acabar la selecció de cançons, el "noiet" ja treballava en els arranjaments de les primeres i cal reconèixer que ho va fer ràpid i bé; la seva virtuositat al piano li facilitava les coses. Per les nits ens trobàvem en el seu estudi i comentàvem la jugada, tema per tema i la veritat és que hi havia poca cosa a corregir. D'altra banda, tampoc era una persona que acceptés critiques a la seva feina. Per exemple, es mostrava irat quan li feia veure que havia mig desafinat en alguna nota, doncs ell sempre presumia de perfecció, però així i tot, vaig poder suggerir-li alguns canvis tot fent referència a altres intèrprets del seu gust, com l'Elthon John o l'Stevie Wonder. En altres casos no va funcionar i es va permetre fer comentaris despectius dels referents. El més greu va ser quan va dir que "els Beatles són patilleros"; en aquell moment, per primera vegada, vaig estar a punt de fotre-li un hòstia. En resum, quedava clar que mai ningú no li havia portat la contrària, i seguia en el globus en el que el van pujar,des que ja era famós al "cole". Això m'ho van confirmar companys seus del Betania, on passava per ser un ídol.
En acabar les sessions de nit, jo sortia de l'estudi amb els temes acabats en suport cassete, que ell em donava a contracor, per fer el que jo en deia la "prova del cotxe", es a dir, escoltar les cançons circulant amb el cotxe, amb tots els sorolls de l'ambient. Totes les cançons menys una, Vida, van passar la prova amb nota. Aquesta cançó, precisament, és la que més li va costar de versionar, i fins al tercer intent no ho va aconseguir. No era tan perfecte com ell es pensava.
On no ens vàrem posar d'acord va ser en la qüestió del cors; fins i tot me'l vaig endur un dia, juntament amb la seva xicota d'aquell moment, la Xenia Reguant, a la discoteca del Gran Casino de Sitges, per sentir un grup de veus femenines, The Carlettes, que jo creia que ens podien anar bé en els directes, donat que, en el disc, els cors se'ls va fer ell mateix, però, malauradament, no va servir de res, perquè, segons ell, també eren "patilleres". Un cop més, la seva supèrbia superava la seva genialitat musical innata.
De tota manera, i amb unes quantes cançons ja, teòricament, acabades, i a pesar del temor a les seves reaccions infantils, vaig pensar que havia arribat el moment d'anar a veure a en Lluís Llach perquè ens donés la seva opinió. Així doncs, i mitjançant la intervenció del seu manager, l'Andreas Claus, en Lluís ens va citar per anar-lo a veure a Porrera. No és cert, per tant, això que el noiet ha dit, fa poc, en algunes entrevistes de que un dia "s'havia presentat" a Porrera. L'entrevista la vaig concertar jo, i jo l'hi vaig dur amb el meu cotxe. Ni l'Andreas ni el Lluís tenien idea de qui era ell.
De com va anar la visita a Porrera i dels comentaris d'en Lluis, ja us en parlaré en el proxim post.
 
Clicky Web Analytics